Es tracta d’un comportament únic en el regne animal i que és avantatjós per a la colònia.
14 de Febrer de 2018
Les formigues caçadores de tèrmits de l’espècie Megaponera analis no deixen enrere a cap soldat ferit que es pugui salvar. Els rescaten en el mateix camp de batalla i els porten a coll de tornada al formiguer, on atenen les seves ferides una per una, un comportament únic al món animal i descrit per primera vegada per investigadors de la Universitat de Würzburg (Alemanya).
A les poques hores, les formigues ferides –algunes mutilades– es reincorporen a les caceres com si res hagués ocorregut. Sense el tractament, moririen en menys de 24 hores. La formiga M. analis habita gran part de l’Àfrica subsahariana i s’alimenta exclusivament de tèrmits. La seva forma de caçar, explica Erik Frank, autor principal de la recerca, “és molt sofisticada i molt militar”.
“Les columnes de caça d’aquestes formigues tenen moltes similituds amb l’organització militar dels antics romans i de l’època medieval”
ERIK FRANK-Autor principal de la recerca.
Del formiguer surten periòdicament exploradors a la recerca de nius de tèrmits. Quan descobreixen un, tornen i mobilitzen un exèrcit d’entre 200 i 600 formigues. Els insectes marxen en files de tres o quatre, formant una columna d’entre dos i tres metres. “Aquestes columnes tenen moltes similituds amb l’organització militar dels antics romans i de l’època medieval”, descriu Erik Frank en entrevista per videoconferència.
En un paral·lelisme amb l’avantguarda i la rereguarda d’una formació militar humana, les formigues més grans se situen al capdavant i la cua de la columna, on han d’estar els soldats millor preparats per si apareixen enemics als quals fer front. Les columnes de M. anàlisi recorren normalment entre un i cinquanta metres fins a arribar a la seva meta, explica Frank, que ha passat mesos al Parc Natural de Comoé, a Costa d’Ivori, vigilant formiguers d’aquesta espècie per seguir les caceres i registrar-les en vídeo. Una vegada arriben al termiter, els soldats més grans excaven forats amb les seves mandíbules i la columna sencera s’abalança sobre les seves preses.
Però els tèrmits no estan indefensos: compten amb mandíbules capaces de perforar i seccionar parts del cos de les formigues. Les trobades de les dues espècies resulten en combats aferrissats que es resolen amb nombroses baixes en tots dos costats.
En acabar la batalla, les formigues es fan amb el botí i pentinen el lloc a la recerca de les seves camarades ferides, a les quals localitzen gràcies a unes feromones que aquestes emeten. Les recullen amb cura entre les seves mandíbules, encara que solament si surt a compte per a la colònia. És a dir, si les seves ferides no són greus i es poden recuperar.
Les formigues ferides demanen auxili emetent feromones. El més comuna entre els soldats lesionats són extremitats seccionades i tèrmits que es queden enganxades al seu cos àdhuc després de mortes. La columna carrega amb tèrmits i ferits de tornada al formiguer; en uns deu minuts, ja no queda cap formiga en l’exterior.
“Jo pensava que el més important d’aquest comportament era rescatar als ferits dels depredadors de fora i portar-los de tornada al niu, perquè es poguessin recuperar tranquil·lament”, relata Frank, que va ser qui va descobrir que les formigues M. analis rescaten als seus ferits. Ara, Erik Frank ha trobat que és el que ocorre dins del formiguer immediatament després de les caceres el que els salva la vida.
En arribar al niu, les formigues tracten les ferides de les seves companyes en un ritual meticulós que pot durar fins a quatre minuts per individu. Retiren amb cura els tèrmits enganxats i s’ocupen de cada extremitat amputada agafant-la suaument amb les seves gargamelles per llepar-la una vegada i una altra. Gràcies al tractament, només mor un 10% dels ferits. En experiments en un laboratori, quan els investigadors van impedir que les formigues convalescents rebessin les cures dels seus camarades, a les 24 hores un 80% d’elles havia mort, segons publica avui la revista científica Proceedings of the Royal Society B .
“És la primera vegada que s’observa en animals un tractament de ferides per un altre individu”, remarca Frank. “Els gossos i els gats, per exemple, tracten les seves pròpies ferides, però no les d’altres individus. També tenim observacions anecdòtiques en ximpanzés i altres micos, però cap de rigor científic que es pugui quantificar”.
Erik Frank recalca que aquest comportament no naix de la compassió. Es totalment inconscient i només existeix perquè es beneficiosa per a la colònia, ja que en el mon de las formigues els individus caregen de valor.
Els científics encara no saben quin es el tractament que les formigues apliquen a les ferides. “Si fem experiments en una habitació estèril, sobreviurien totes les formigues, tot i que no rebin les cures. Això demostra que el que fa el tractament es impedir la infecció de les ferides”. El pròxim objectiu de Frank es indagar quines substancies podrien estar aplicant les formigues. Ho farà a la Universitat de Lausana (Suiza), a la qual s’ha traslladat per a continuar la seva investigació.
Les ferides lleus, les primeres a ser ateses
Por altre part, els investigadores també han descobert que no totes les formigues reben el mateix tractament. Les primeres en ser ateses son les que tenen ferides mes lleus. En canvi, les que no tenen possibilitades de tornar a ser útils per a la colònia, per exemple, les que han perdut quatre o cinc de les seves sis extremitats, ni tan sols son tractades i apareixen al poc temps mortes a l’exterior del formiguer. Els científics encara no saben si les treuen les seves companyes o si surten arrossegant-se per al seu propi peu per a no convertir-se en una càrrega.
De fet, les formigues amb ferides mes greus ni tan sols deixen que la resta les auxilien. “Tenen un sistema de regulació molt simple per a diferenciar a quines formigues val la pena ajudar i quines no”, descriví Frank. Després de ser atacades per les termites, intenten posar-se en peu. Si ho aconsegueixen –perquè les seves ferides no la incapaciten totalment—, demanen auxili emetent feromones. Es deixen auxiliar per a les seves rescatadores i es mantenen quietes fins arribar al formiguer.
En canvi, si no aconsegueixen aixecar-se, “sembla que no emeten les feromones d’auxili”, explica Frank. A més, si altres formigues intenten recollires per a dur-les de tornada al niu, es retorcen i es tomben violentament per a que les seves salvadores les deixin estar. A diferencia del que passa en las comunitats humanes, en les que son els metges qui decideixen la prioritat a l’hora d’atendre als ferits, en el mon de las formigues son els propis ferits qui determina qui rebrà amb prioritat les mesures.
“Lo lindo de las hormigas es que tienen comportamientos muy complejos que se pueden explicar con reglas muy, muy simples”, afirma Erik Frank. Mentre que les persones depenem de la empatia i un complicat sistema cognitiu per a comunicar-nos i ajudar-nos, les formigues basen les seves decisions e interaccions socials exclusivament en feromones.
Formigues que exageren para ser salvades
Frank també ha descobert que las formigues amb ferides lleus es comporten com si les seves lesions fossin molt mes greus quan tenen companyes a prop, per a que aquestes les auxiliïn. Fingint que no poden caminar, cauen i s’interposen en el camí de la columna. Però si ningú les recull i es queden soles, començà a caminar a tota velocitat per tornar al formiguer el mes aviat possible (veure el vídeo).
“No es que estiguin intentant enganyar a les demes”, puntualitza l’investigador. “Si una formiga ferida es comporta com si estigués mes greu del que està, es més probable que les altres formigues la trobin i l’ajudin. I per ala colònia, te un valor que la recullin”.
“Lo millor de les formigues es que tenen comportaments molt complexos que es poden explicar amb regles molt, molt simples”